Leer la versión en español en este enlace.
Creuem el Duero. Passem a l’altra riba pel pont Dom Luis I. Cotxes, tramvies i vianants. Des de fa uns anys arriben més turistes a la ciutat. Ho diuen els habitants i les parets: Dear tourist, minimum wage 58o euros /1 room flate to rent in Portugal 400 euros or more/ Ask your recepcionist how does (s)he live? Porto és una ciutat decadent [1] i sorprenent [2], i des de fa uns anys, com altres ciutats europees, viu immersa en el procés de turistificació.
Encara que el pont està ple de gentada, les fotos no treuen les motxilles ni mans subjectant altres mòbils: enfoquen els cellers, el perfil sense anivellar de la ciutat, les escales empinades que baixen al riu, els vaixells que voregen el riu i d’on pengen banderoles i sona una veu que explica la història d’un riu navegable. Centenars de turistes cap als cellers de vora riu, a Vila Nova de Gaia, molts amb nom anglés, senyal de la història de la creació i aprofitament d’un vi. Hem vingut per això, per saber-ne més d’una història on es barregen les nacions i la microbiologia.
La pregunta és senzilla: per què el vi de Porto és dolç?
I la resposta necessita d’una mica d’història i de microbiologia perquè, com passa amb les majories de coses, un fet s’explica, no ja des de diferents vessants del saber, sinó amb la conjunció de.
Al segle XVII, les relacions tenses entre França i Anglaterra, amb prohibicions i restriccions al comerç del vi, feu que els comerciants anglesos buscaren nous llocs on aconseguir vi. Els mercants anglesos ja eren a Porto des del 1600. Trobaren que la regió de l’Alto Douro produïa un vi que podien aprofitar per a les boques dels conciutadans. Una regió àrida, càlida, amb un paisatge escarpat i de terra poc fèrtil, amb pissarra i esquist lliurava un vi robust i amb cos. El tranport, però, no seria fàcil: van haver d’utilitzar els vaixells (anomenats barcos rabelo, de fons pla i vela quadrada) i navegar el riu Duero fins a la ciutat portuària. Aquesta és la raó perquè el vi que naixia a les ribes del riu Duero, a més de vuitanta quilòmetres de la costa, agafà el nom de la ciutat del nord de Portugal.
El vi de Porto encara no era com el coneixem avui en dia: normalment, encara que hi ha també blanc, l’imaginem com un líquid granat, espès i dolç, servit per a les postres. És al segle XVIII quan els anglesos començaren a exportar-lo i perquè no s’acidificara durant el viatge fins a les illes britàniques, afegiren una mica de brandi al vi. Aquesta addició d’una mica d’alcohol al vi una vegada acabat el procés de fermentació no seria, però, el que definiria el vi de Porto. És, més bé, el fet que la fermentació s’ature abans per l’addició d’alcohol vínic. Aquest procés, anomenat fortificació del vi, es popularitzà a la segona meitat del segle XVIII i sobretot al segle XIX. Gràcies a l’alcohol afegit abans de deixar finalitzar la fermentació, el sucre del raïm no es transforma totalment en alcohol.
Com diuen al web de l’Insituto dos Vinhos do Douro e Porto, el vi de Porto és un vi licorós produït a la regió demarcada del Duero sota condicions derivades de factors naturals i factors humans.
Els cellers de Vila Nova de Gaia ara ofereixen tours per a turistes en anglés i portugués i un programa complet de nits de fados amb tast de vins. Tots tenen terrasses per als visitants que només volen gaudir de la dolçor granat. La gentada camina a prop de les taules amb alemanys, italians, japonesos, sota un cel plomat i els para-sols amb el nom del celler escrit en lletres grosses. Fem una foto: el cel és el peu d’una copa amb un raig de vi. Quan tornem a l’hostal, però, amb una ampolla de Porto comprada al supermercat, no preguntarem a la recepcionista com viu (amb un sou baix i un lloguer alt). Factors humans.
[1] https://outra-face.blogspot.com/
[2]https://cidadesurpreendente.blogspot.com/
